Crítiques de Ruc, però no tant i de Setze contes divertits i un parell de seriosos

Ruc, però no tant

Un dels sis títols de la nova col·lecció, Ruc, però no tant, aplega una catorzena de contes de Maria Grau, un dels quals va ser premiat dins la Nit de Sant Jordi de Perpinyà, el 2003. En aquest recull, amb una il·lustració a la coberta que fa honor al títol i que no és, valgui l'aclariment, una apel·lació a l'automobilístic ruc català sinó a un ruc de càrrega de debò a qui agrada el xumerri i acaba ben gat, l'autora es mou en dues línies narratives.
Per una banda, els contes més breus, amb regust més popular -que són també els que acaben donant més relleu al conjunt-, i per l'altra, els que, una mica més llargs, s'endinsen en el conte realista, tot i que, en algun no hi falti una esquitxada mig surrealista, mig irònica. Els contes Ruc, però no tant, Els ànecs-paraigua i El camell de l'Ahmed són tres dels que s'inscriuen en la primera línia. La brevetat dels tres porta a una sortida sorprenent, que fuig de l'acudit, i que no s'està, a vegades, de deixar anar, com toca al gènere popular, una lleu moralitat.
De la segona línia, L'escombriaire de Vilaquadrada és, probablement, el que destaca, per la seva originalitat i també pel principi de no discriminació social en relació amb el protagonista.
L'estil de Maria Grau és depurat, mesurat i amb un llenguatge que fa créixer el lector més petit.

Andreu Sotorra

DIARI AVUI, 9 de desembre de 2004; Suplement Cultural

Maria Grau i Saló, Ruc, però no tant. Il·lustracions de Xavier Cussó. Col·lecció “El Pirata Verd”. Edicions del Pirata. Caldes d'Estrac, 2004.
A partir de 10 anys.

Setze contes divertits i un parell de seriosos

(Capgirar la realitat o l'art del somni contat)

Hi ha autors, com Joan de Déu Prats, que mantenen una línia que sembla moure's al marge del que es porta. Acostumen a ser autors gairebé desconeguts, malgrat que la seva bibliografia superi la cinquantena de títols, i que treballen des de la discreció, cosa que, automàticament, fa que no formin part de cap grup i que, en conseqüència, tampoc no siguin esmentats en articles de comentaristes llepacrestes, ni formin part de campanyes estel·lars de lectura, a pesar que els seus contes són dels més llegits.

Són autors que tenen com a objectiu prioritari escriure i fer-ho amb honestedat. Són autors, a més, que no sembla que esperin tampoc cap resposta de la cúria literària sinó que actuen amb una fidelitat extrema a l'àmbit lector a què s'adrecen.

Fa uns anys, posem uns quinze, aquests escriptors els podies comptar amb els dits d'una mà. Mentre molts d'altres que han estat esborrats del mapa eren aleshores els més esmentats pels llepacrestes de l'època, ells mantenien una línia sense esses. No s'emborratxaven amb una falsa imatge de la cultura que els havia tocat en sort i, per tant, no anaven de tort.

Ara vivim una situació similar, però en un augment descontrolat. Mentre una gran majoria viu la borratxera col·lectiva d'una falsa realitat, d'altres continuen no anant de tort. Saben que d'aquí a cinc, deu, quinze anys, alguns dels seus llibres encara es continuaran llegint. I és de suposar que aquesta responsabilitat els manté serens. Joan de Déu Prats es manté serè. S'ha deixat veure en alguns premis recents (el de l'Hospital Sant Joan de Déu, el Barcanova, el Cavall Fort...) però sembla que hi passi de puntetes, mentre en prepara una altra que sempre acostuma a ser un relat molt breu, amb algun personatge singular, estrafolari, caldersià, al qual fa viure una situació que, sense caure en el surrealisme, sí que capgira la realitat.

Un d'aquests últims reculls de contes és Setze contes divertits i un parell de seriosos. Són divuit peces breus que no surten de mare en cap moment i que tampoc no deceben el lector que espera en cada conte una espurna de sorpresa que li doni el sentit d'haver estat escrit.

amb uns ulls forans

Joan de Déu Prats sembla que, en aquest recull, es miri la realitat des d'uns ulls forans: uns extraterrestres que confonen figures del pessebre amb terrícoles estranys; un parell o tres de situacions de to ecològic que tenen l'óssa Giva de protagonista o els ocells d'un bosc; una visita terrorífica al Museu de Zoologia; una història màgica amb sirena inclosa; un de vampirs; un parell amb gossos de dons especials; una d'un explorador dins de casa; i dos amb fonda i pensió com a espais ambientals.

Prats compleix, en cadascun d'aquests contes, les lleis estrictes que regulen el gènere. Per tant, el seu estil literari és dels que no té pressa, però tampoc no s'entreté a diversificar els interessos. En aquest cas, l'autor se centra en l'argument triat, l'acció prevista, el conflicte, i el desenllaç més o menys sorprenent.

Les il·lustracions del recull són desiguals, que no vol dir inadequades. Però sí que reflecteixen que la il·lustradora ha detectat que l'autor no li proposa un recull pensat estrictament per a una tipologia de lector ni d'edat determinats, sinó per a una varietat de nivells de lectura. Per això, la mitja dotzena de làmines s'adapten a aquesta varietat. Hi destaquen les dels contes Pànic al museu de zoologia, La sirena presumida i Pensió L'Arbre. Malgrat ser en blanc i negre, les tres són més denses que la de la coberta, que sembla que inciti el lector a endevinar, després de la lectura, quins, dels divuit contes, són els dos que es poden qualificar de seriosos.

Andreu Sotorra

DIARI AVUI, 9 de desembre de 2004; Suplement Cultural

Joan de Déu Prats. Setze contes divertits i un parell de seriosos. Il·lustracions de Marta Bru. Col·lecció “El Pirata Groc”. Edicions del Pirata. Caldes d'Estrac, 2005. A partir de 8 anys.

La llàgrima de la Lluna

(TÍTOL SUGGERIT: Els Castlans, de les pedres en fan pans)

La península dels Castlans es troba en un lloc incert. Només ho sap, per ara, el seu autor, un debutant en la narrativa de gènere fantàstic, amb passió pel còmic com a creador, afecció de músic i vocació d'historiador. Jordi Palay Escardó (Barcelona, 1980) ha estat vinculat des de petit amb la creació literària i el llibre per a infants a través dels seus pares, sobretot de la seva mare, Mercè Escardó, que el va fer protagonista de ficció d'un conte breu, 'En Jordi dormilega' (La Sirena, de La Galera).

La novel.la de Jordi Palay beu de les fonts de la literatura fantàstica. No hi falten, doncs, els elements essencials: un indret geogràfic de ficció, un país de follets, un ocell que té poders màgics, i una pedra que, segons en quines mans, pot fer malvestats.

L'autor utilitza un llenguatge treballat, ric en matisos, que acaben configurant una narració elegant on els elements fantàstics van prenent cos i es van convertint, en la ment del lector, en elements que podrien ser realistes.

El gènere fantàstic té cops amagats. Un dels cops amagats més evidents és que, sota el seu mantell de món de ficció ple de màgia i fantasia, hi ha una metàfora evident de la història de la humanitat i les seves constants ensopegades, gallardies, conflictes i lluites fratricides.

Per una pedra, n'hi hauria ben pocs amb els peus tocant a terra que es jugarien la vida. Però la pedra de 'La llàgrima de la Lluna' obliga els follets de la novel.la a revelar el secret que amaguen des de fant de temps. I, sobretot, a encetar una lluita per la supervivència d'un món millor que, com el món que ens ha tocat viure, sembla que tingui mala peça al teler.

Per això, els heroismes dels personatges de la novel.la es converteixen en missatges d'esperança. Perquè sempre hi ha una pedra màgica, poderosa, que ben tirada, ni que sigui amb la mà amagada, pot aconseguir de salvar la humanitat sencera. Tot depèn de quina mà s'encarrega de tirar-la.

Jordi Palay Escardó. La llàgrima de la Lluna.

Il.lustracions de Quim Bou. Col.lecció “El Pirata Blau”. Edicions del Pirata. Barcelona, 2007.

A partir 12 anys.